Abans que s'edifiqués el mur, Taysir era propietari de 1.000 oliveres que havien estat de la seva família més temps del que es pot recordar. Ara en té només 400. Les altres 600 les ha perdut "són a l'altre cantó", a on a ell no se li permet l?'accés. Com a Palestí, si intentés fer-ho, els soldats que vigilen des de una torre d'observació podrien confiscar el seu tractor o arrestar-lo... En aquest poble de Anin, prop de Jenin, en la Palestina ocupada, la taxa d'atur és del 30% i les oliveres són la única font d'ingressos (...)
Ell i la seva família diuen "La nostra vida, la nostra identitat, és la terra; fins i tot el nostre destí. No la deixarem".
Aquesta tenacitat en circumstàncies tan adverses ha produït resultats. Va començar amb un filet d'oli d'oliva verge extra que es podia comprar a través dels activistes i de grups d'església. Però ara, l'oli d'oliva orgànic de Palestina, certificat per la Fundació de Comerç Just i venut amb la etiqueta de "Equal Exchange", o Comerç Equitatiu, està aconseguint una distribució massiva des dels supermercats. Això representa un triomf per pagesos turmentats com Taysir. "Ens fa feliços saber que els consumidors Britànics aprecien el nostre oli. Ens permet presentar una imatge alternativa a la propaganda que ens retrata com a fanàtics o víctimes desesperades que han de viure de les ajudes. Demostra que som un poble pacífic i productiu." (...)
No creieu ni per un moment que l'oli d'oliva Palestí és un producte de "solidaritat" per vendre per compassió o per donar suport a la causa Palestina. La seva gran qualitat es pot equiparar als millors olis Europeus. Palestina té les oliveres més antigues del món, però les estadístiques agrícoles demostren que més de 1 milió d'oliveres han estat arrancades o destruïdes pels Israelians per fer lloc als assentaments. Tot i això, tenim un oli magnífic que es va introduint al Regne Unit, els Estats Units i Europa.
Malgrat la ocupació, i la violència, Palestina segueix essent la Canaan bíblica, una terra de llet i mel amb una llarga tradició de granges artesanes, i producció orgànica. També exporten olives negres i verdes, tomàquets assecats al sol i alcaparres en oli, tahini molt suau, grans ametlles molt apreciades pels xocolaters Italians; mel aromàtica i diverses classes de dàtils, així com "za'atar", una especialitat Palestina per esmorzar.
En el paisatge de Jericó, veig un altre demostració de la capacitat de recuperació i recursos del poble Palestí, especialment de les seves dones. Amb el suport del Comitè d'Ajuda a la Agricultura Palestina, una cooperativa de 40 dones han agafat un magatzem no utilitzat per a fer "maftoul", que és semblant en textura al cuscús i al blat molt, un grà enrotllat a mà, que es menja tradicionalment en ocasions especials i que està fet amb una tècnica antiga i altament especialitzada. (...)
La idea de fer i comercialitzar aquesta especialitat tan Palestina va començar per cooperatives de dones de Gaza, però des del bloqueig i bombardeig ho han hagut de deixar de fer. Ara la producció la fan a Jericho dones que viuen amb les seves famílies al camp de refugiats de NNUU de Ein Al-Sultan des de fa més de 30 anys. Els Palestins tenen ara menys del 12% del que constituïa la Palestina anterior a 1948. "Ens sentim immigrants en la nostra pròpia terra", ens explica Hamda Blilat, i diu que mantenen l'esperança de tornar un dia a les seves llars originals. Mentrestant, produeixen obstinadament una tona de "maftoul" cada dia.
Em conviden a dinar amb les senyores de la cooperativa per tastar el "maftoul". Amb un gust a nous molt saborós és servit amb pollastre rostit, llimona, "sumac" i un brou lleugerament especiat ple de vegetals. La producció d'aliments és l'eix de la economia Palestina, i dos terços d'aquesta feina la fan dones. A la cooperativa, són majoria les que guanyen el pa de les seves grans famílies perquè els seus marits no poden trobar feina o són morts. A més elles senten un orgull de produir el seu "maftoul" i estan encantades de pensar que els consumidors del Regne Unit puguin tastar el fruit dels seus esforços. "Aquest menjar tradicional explica qui som i que fem", diu Fathia Abu Shakar.
La carretera que serpenteja des de Ramallah a Nablus, és extremadament bonica malgrat els "checkpoints" (...) El plat especial de Nablus és un pastís deliciós que es diu "kunafa". Observo mentre el fan tan ràpida i hàbilment i per això aquests pastissers són admirats a tot el món Àrab. Porta sèmola feta al vapor, formatge de llet de cabra, un cop cuit l'arruixen amb xarop de rosa i hi afegeixen pistatxos premsats. El resultat és com per no deixar de menjar-ne. És dolç però no embafa. No és estrany que es formin cues per comprar-ne. El mercat també és ple amb productes impecablement frescos i exquisits, peres, ametlles verdes, grosses albergínies, figues madures, tomàquets vermell i verds, cruixents cogombres, cireres i molts altres productes tots crescuts de manera natural sota el rajos del sol, tot tan diferent a les especificacions del supermercats globalitzats. A la cantonada, un forner amb un forn de llenya gira uns pans plans esponjosos. A la porta següent estan desossant be per "mansaf" el plat Palestí per excel·lència de arròs amb una salsa feta amb iogurt i carn tendra, o partint pollastre per fer "musakhan".
Als Palestins els hi agrada menjar i la seva llegendària hospitalitat no te límits. Malgrat que la religió predominant a Palestina és el Islam, a molts Palestins també els hi agrada beure. Històricament Palestina ha estat una cultura diversa, pluralista i tolerant, una barreja de Musulmans, Jueus i Cristians amb influències Beduïnes i Otomanes. Per això les seves actituds davant l'alcohol són relaxades i els Palestins fan diverses cerveses a la petita bodega Taybeh entre Ramallah i Jericó, i vi i brandi de les vinyes Cremisan a les rodalies de Betlem, un àrea amb una història vinícola que es remunta a l'Edat de Ferro.
A qualsevol lloc que no fos Palestina, els vins de Cremisan, tindrien un grau A, especialment el seu "hock" que està fet amb una varietat de raïm Palestí que se sembla a un bon Grüner Veltliner Austríac i tindria mencions honorífiques a les revistes de vi internacionals. Però com que actualment Palestina no és ni un País ni un Estat en el sentit habitual, no gaudeix d'aquesta protecció.
Cremisan està com un "sandwich" entre dos assentaments Israelians i està destinat a convertir-se en part de Israel darrera l'infame "Mur de Separació" completat en un 60%. Té una alçada de més del doble del Mur de Berlín, brutal, de formigó gris, i amb la seva lletjor de filferro de fulles, amb torres per franctiradors, sensors elèctrics, presa de imatges tèrmica, càmeres de vigilància i "checkpoints" patrullats per joves soldats Israelians armats. Quan s'hagi acabat, encerclarà les vinyes i les apartarà del seu poble, malgrat que és molt més proper que els assentaments. Lúnic que ho demora és la oposició dels pares Salessians Italians que porten les bodegues amb treballadors Palestins, i la intervenció del Vaticà. "És més fàcil que nosaltres puguem parlar amb les autoritats Israelianes que els propis Palestins", explica Sara Faustinelli, de Cremisan.
Malgrat la influència Papal, Cremisan encara ha de negociar tots els obstacles que posa Israel als productors Palestins. (...) En el subministrament d'aigua no s'hi pot confiar perquè molta procedeix dels assentaments Israelians. El Grup Hidrològic Palestí diu que els Palestins utilitzen només una cinquena part d'aigua de la que fan servir els Israelians, però l'han de pagar quatre vegades més cara. Per això, Cremisan, com molts pagesos Palestins tenen sistemes d'abastiment d'aigua de pluja. El "negoci" de portar els productes Palestins al mercat és molt lent perquè han de passar per un "checkpoint" Israelià en una furgoneta mig buida (perquè la puguin registrar bé), descarregar, i després carregar-la a l'altre cantó per un conductor amb matrícula Israeliana. Quan els productes Palestins arriben a un port Israelià, pateixen encara més comprovacions de seguretat. Això fa que els costos siguin el doble pels exportadors Palestins.
A Jerusalem, Avi Levi, director del grup Israelià "Green Action", acció verda, creu que Israel hauria de ser el major mercat d'exportació de Palestina. Porta oli d'oliva Palestí de comerç just a Israel i el ven a cooperatives de consumidors. Si l'oli hi anés directament viatjaria 50 kms. Però com que ha de passar 4 ó 5 "checkpoints" Israelians i ha de viatjar per una carretera de circuits voltant el mur de separació, els bloquejos de carretera Israelians i les escasses "portes" i no es pot transportar per carreteres que només són pels colons, el viatge és de 150 km. Però aquesta iniciativa de comercialitzar l'oli d'oliva Palestí a Israel, és perquè "Volem fer veure als Israelians que és millor tenir pagesos Palestins que es guanyin la vida, perquè seran millors veïns, que no pas tenir veïns que es morin de gana i siguin refugiats ressentits" diu Levi.
Sota una olivera a Bopa, prop de Jenin, prenent amb Asad Salaw un cafè amb essència de cardamom, em diu lo encoratjats que se senten quan els estrangers demostren interès per la seva situació. "Desitgem un futur en pau i la fi de la ocupació Israeliana que és una càrrega sobre les nostres espatlles i sobre el futur dels nostres fills. Confiem que la comunitat internacional ens doni suport, consumint els nostres comestibles".
Quan torno al meu hotel, passo per la tenda de records, i agafo també una caixa de llapis brodada amb les paraules "Palestina - la terra que promet". És un sentiment que clarament resum les angúnies actuals i la futura promesa dels Palestins, un poble sense Estat, però amb tan potencial esperant ser realitzat.
- Pels distribuïdors al detall de comestibles Palestins de comerç just, consulteu www.zaytoun.org, www.equalexchange.co.uk, www.altromercato.it o www.france-palestine.org.
Joanna Blythman | The Guardian, 13 Setembre, 2009
Extracte de l'article Publicat per ISM, www.palsolidarity.org
Extret de www.palestinacat. Traducció: M.M. de Comunitat Palestina
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada