El passat mes de desembre, alguns membres de l'associació Cultura, Pau i Solidaritat varen ser presents a la Marxa per la Llibertat de Gaza que pretenia fer un recorregut dins de Gaza per demanar l'obertura de les fronteres i la fi del bloqueig. Això no va estar possible perquè Gaza continua bloquejada i la policía egípcia no ens va permetre ni arribar a la frontera de Rafah. Els membres de la nostra organització varen poder arribar fins a Al Arish, un poble egípci situat a 40 quilòmetres de la frontera amb Rafah. Allà varen començar dies de movilitzacions reclamant que ens deixessin avançar i donant el nostre suport a la població de Gaza. Preteniem trencar el bloqueig que pateix però ens va ser totalment impossible. No estem descontents del que va passar perquè varem ser capaços de que, un any després de la massacre que va patir el poble de Gaza, els mitjans es tornessin a fer ressó del que havia passat. I si en parlaven era perquè les nostres mobilitzacions tallant carreteres, sortint en manifestació pels carrers d'Al Arish, intentant sortir caminant cap a Rafah... totes van estar controlades per la policia i l'exèrcit egípci perquè no podessim avançar. Fins i tot ens van arribar a retenir dins de l'hotel. Això demostrava que Egipte està recolzant aquest bloqueig de fronteres que Israel promou des de l'any 2007. A El Caire, s'estaven vivint dies de manifestacions, d'acampades davant l'embaixada francesa, davant la seu de nacions unides i, fins i tot, concentracions davant l'embaixada d'Israel. 1400 persones ens varem desplaçar de 41 països diferents per cridar tots a la una "Volem una Palestina lliure!".
Més informació del que va passar a Al Arish: www.solidariosengaza.wordpress.com
I aquí us deixem el vídeo que ens ha fet arribar la delegació francesa que va estar acampant davant l'Embaixada Francesa a El Caire.
Marxa per Gaza lliure
Cargado por belkacem_93. - Vídeos de noticias del mundo entero.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibertat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibertat. Mostrar tots els missatges
30 de gen. 2010
26 de gen. 2009
300 anys d'Ocupació. 300 anys de Resistència
Avui fa 70 anys...
70 anys després de l'entrada dels feixistes continuem lluitant contra els seus hereus.
Fa setanta anys els tancs de l'exèrict de Franco entraven per la Diagonal de Barcelona, i la capital catalana queia definitivament després d'una lluita de dos anys i mig contra el feixisme. La derrota provocaria un èxode de centenars de milers d'exiliats polítics. Darrere quedaven mig milió de morts, i els anys següents se'ls afegirien encara més morts i presos.
La guerra l'havien iniciada el 18 de juliol del 1936 un grup de militars colpistes amb el suport de la dreta i l'església catòlica, que veia que, en el context de la República, la classe obrera cada cop exigia més drets i canvis igualitaris més profunds, i que les nacions oprimides lluitaven per majors graus de llibertat. La dreta no es podia permetre que la situació es desbordés i perdre el control del poder.
La República havia arribat gràcies a anys de lluites i mobilitzacions. I les classes populars, davant de l'aixecament feixista, van respondre sense dubtar per defensar la República però, sobretot, per fer anar més enllà la lluita de classes, abolir els privilegis per construir una societat d'iguals i assolir les llibertats nacionals.
A aquella lluita s'hi unirien fins a 35.000 joves vinguts de 54 nacions d'arreu del món, perquè la guerra d'aquí era també un front internacional de lluita contra el feixisme.
La derrota va ser dolorosíssima. S'havien perdut desenes de milers de vides, i encara més esperances en la construcció d'un món d'iguals. El nostre país veia com la llibertat es tornava a allunyar. Com ja havia succeït el 1714, un 10% de la població catalana va haver de marxar a l'exili, i el país que es va quedar ho va fer silenciat pels fusells, la presó i la por. Començaven anys de repressió lingüística i intent de genocidi cultural dels Països Catalans.
Però des de l'endemà de la derrota, les classes populars catalanes van començar a preparar la resistència: els que havien marxat van organitzar el maquis, des de dins també es començava a articular l'oposició, més endavant els obrers nascuts aquí i els que arribaven d'altres punts de la península organitzaven les primeres vagues, i més tard les organitzacions comunistes i llibertàries combatrien als carrers contra la dictadura, una lluita que molts creien indisociable de la lluita contra el capitalisme. Malgrat 40 anys de dictadura i repressió, la resistència va aconseguir mantenir el país viu.
Els que governen avui són els hereus dels que van entrar per la Diagonal el 26 de gener del 1939. Encara que alguns ho neguin, tots ells ho són perquè la legalitat de Franco no s'ha trencat, i és que el 1979, enlloc de recuperar les institucions i la legislació contra les quals Franco s'havia alçat el 1936, van decidir reformar l'herència franquista, però sense exigir cap responsabilitat pels crims comesos i mantenint el poder real en mans dels mateixos.
I si ells són els hereus dels vencedors, nosaltres ho som dels centenars de milers d'homes i dones que van ser derrotats, però també dels que van lluitar al maquis i a la resistència europea contra el feixisme, d'aquelles i aquells que van organitzar les primeres comissions d'obrers clandestines al nostre país, de les que es van reivindicar com a persones lliures i es van enfrontar als manaments de l'església i a la moral retrògada, dels que van dir durant els anys 70 que la reforma era una enganyifa, dels que van organitzar l'independentisme combatiu els anys 80, o dels grups de joves que a mitjans anys 90 van tornar a prendre els carrers i van omplir les cases buides.
Nosaltres som els seus hereus. I com a hereus ens comprometem a mantenir el combat contra els qui administren l'herència que els van deixar ben fermada Felip V i Franco, i que no són més que gestors fidels del marc constitucional que segueix mantenint-ho tot lligat i ben lligat en benefici dels capitalistes i que continua negant les llibertats nacionals.
Ens comprometem a no defallir!
Encara hi ha combat!
70 anys després de l'entrada dels feixistes continuem lluitant contra els seus hereus.
Fa setanta anys els tancs de l'exèrict de Franco entraven per la Diagonal de Barcelona, i la capital catalana queia definitivament després d'una lluita de dos anys i mig contra el feixisme. La derrota provocaria un èxode de centenars de milers d'exiliats polítics. Darrere quedaven mig milió de morts, i els anys següents se'ls afegirien encara més morts i presos.
La guerra l'havien iniciada el 18 de juliol del 1936 un grup de militars colpistes amb el suport de la dreta i l'església catòlica, que veia que, en el context de la República, la classe obrera cada cop exigia més drets i canvis igualitaris més profunds, i que les nacions oprimides lluitaven per majors graus de llibertat. La dreta no es podia permetre que la situació es desbordés i perdre el control del poder.
La República havia arribat gràcies a anys de lluites i mobilitzacions. I les classes populars, davant de l'aixecament feixista, van respondre sense dubtar per defensar la República però, sobretot, per fer anar més enllà la lluita de classes, abolir els privilegis per construir una societat d'iguals i assolir les llibertats nacionals.
A aquella lluita s'hi unirien fins a 35.000 joves vinguts de 54 nacions d'arreu del món, perquè la guerra d'aquí era també un front internacional de lluita contra el feixisme.
La derrota va ser dolorosíssima. S'havien perdut desenes de milers de vides, i encara més esperances en la construcció d'un món d'iguals. El nostre país veia com la llibertat es tornava a allunyar. Com ja havia succeït el 1714, un 10% de la població catalana va haver de marxar a l'exili, i el país que es va quedar ho va fer silenciat pels fusells, la presó i la por. Començaven anys de repressió lingüística i intent de genocidi cultural dels Països Catalans.
Però des de l'endemà de la derrota, les classes populars catalanes van començar a preparar la resistència: els que havien marxat van organitzar el maquis, des de dins també es començava a articular l'oposició, més endavant els obrers nascuts aquí i els que arribaven d'altres punts de la península organitzaven les primeres vagues, i més tard les organitzacions comunistes i llibertàries combatrien als carrers contra la dictadura, una lluita que molts creien indisociable de la lluita contra el capitalisme. Malgrat 40 anys de dictadura i repressió, la resistència va aconseguir mantenir el país viu.
Els que governen avui són els hereus dels que van entrar per la Diagonal el 26 de gener del 1939. Encara que alguns ho neguin, tots ells ho són perquè la legalitat de Franco no s'ha trencat, i és que el 1979, enlloc de recuperar les institucions i la legislació contra les quals Franco s'havia alçat el 1936, van decidir reformar l'herència franquista, però sense exigir cap responsabilitat pels crims comesos i mantenint el poder real en mans dels mateixos.
I si ells són els hereus dels vencedors, nosaltres ho som dels centenars de milers d'homes i dones que van ser derrotats, però també dels que van lluitar al maquis i a la resistència europea contra el feixisme, d'aquelles i aquells que van organitzar les primeres comissions d'obrers clandestines al nostre país, de les que es van reivindicar com a persones lliures i es van enfrontar als manaments de l'església i a la moral retrògada, dels que van dir durant els anys 70 que la reforma era una enganyifa, dels que van organitzar l'independentisme combatiu els anys 80, o dels grups de joves que a mitjans anys 90 van tornar a prendre els carrers i van omplir les cases buides.
Nosaltres som els seus hereus. I com a hereus ens comprometem a mantenir el combat contra els qui administren l'herència que els van deixar ben fermada Felip V i Franco, i que no són més que gestors fidels del marc constitucional que segueix mantenint-ho tot lligat i ben lligat en benefici dels capitalistes i que continua negant les llibertats nacionals.
Ens comprometem a no defallir!
Encara hi ha combat!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
