Dimecres, 1 de juliol, un grup de membres de l'Associació Cultura, Pau i Solidaritat Haydée Santamaría marxa cap al Líban i Siria on visitaran diferents camps de refugiats per tal d'analitzar les necessitats exhistents i per poder projectar-hi futurs projectes. El primer serà un campament d'estiu per nens i nenes que es farà al camp de refugiats Ain El-Hilweh del Líban.
Els membres de l'associació marxaran amb un equip de vídeo professional amb la finalitat de realitzar un documental sobre la realitat dels camps de refugiats. Aquest vídeo es presentarà a Vic el proper mes d'ocubre.
Podeu seguir el viatge a través del web de l'associació: culturaipau.vicentitats.cat
29 de juny 2009
El cop d'estat a Hondures requereix sancions i actuacions contundents
Què passa amb Hondures?
El Govern d'Hondures, agafat de la mà de Zelaya, porta desenvolupant des dels últims anys un canvi radical tan en les atencions que té cap al seu poble com en la cessió de poder cap a les organitzacions populars. Però Hondures no sempre ha estat així. Fa dos anys vaig poder comprovar in situ, a San Pedro Sula i a Tegucigalpa, com les organitzacions populars -restes de les antigues guerrilles anticapitalistes dels anys 80- s'havien centrat en ajudar a la creació de cooperatives agràries i cooperatives de transports, des de primers dels 90, integrant als més desafavorits i impulsant així la visibilitat de la pobresa i la formació política d'aquests estrats socials, sempre oblidats.
Podríem pensar que la ja famosa consulta que el president Zelaya ha pretès treure al carrer, ha estat una mera excusa per restablir l'ordre de les oligarquies hondurenyes; oligarquies formades per set famílies que van facilitar als Estats Units, entre els anys 80 i els 90, el poder establir la base militar més gran d'Amèrica Central a Palmerola; en la que, des de l'any 1983, ja han passat més de quaranta mil efectius i en la que resideixen, de manera constant, més de 600 marines. Des d'aquesta base es subministrava material militar a les contres del salvador i Nicaragua així com l'ensinistrament sota les bases de la terrible Escola de les Amèriques.
Per les noticies que ens arriben des d'Amèrica Central, podem senyalar a Telefònica com a còmplice del cop d'estat ja que és l'empresa que gestiona les comunicacions del país i ha accedit a les pressions de la junta militar per tallar les comunicacions fins a nova ordre.
Aquest cop d'Estat, si es consolidés, significaria que aquells que en el continent pensen que la força és més important que la raó, encara compten amb recolzaments importants i ens faria pensar que els intents per democratitzar la regió no serveixen per res.
Que la comunitat internacional hagi ordenat, en el seu conjunt, aquest cop d'estat hauria de materialitzar-se negant-se a mantenir relacions amb el Govern que imposi la junta militar. Confiem que la mateixa contundència que alguns països van mostrar contra les eleccions a Iran (ho cito pel fet de ser l'esdeveniment més recent que va obligar d'alguna manera a la presa de posicions) es manifestin obertament i actuïn conseqüentment retirant ambaixadors i aïllant un Govern il?legítim que ens recorda els temps més foscos d?Amèrica Llatina.
Qualsevol actuació que no signifiqués tal contundència, visibilitzaria una hipocresia i una doble moral notable en altres casos com el palestí o l'iraquià i convidaria als ciutadans que volem un mon basat en l'Estat de Dret a aixecar-nos solidàriament per defensar la justícia i la democràcia a Hondures.
Com recentment ha dit Hugo Chavez, president de Venezuela "... ante esta barbarie declaramos que cualquier abuso, cualquier crimen, cualquier asesinato que los militares fascistas que han secuestrado a Zelaya se atrevan a cometer, no quedará impune...".
Poble d'Hondures sortiu al carrer que estem amb vosaltres!
El Govern d'Hondures, agafat de la mà de Zelaya, porta desenvolupant des dels últims anys un canvi radical tan en les atencions que té cap al seu poble com en la cessió de poder cap a les organitzacions populars. Però Hondures no sempre ha estat així. Fa dos anys vaig poder comprovar in situ, a San Pedro Sula i a Tegucigalpa, com les organitzacions populars -restes de les antigues guerrilles anticapitalistes dels anys 80- s'havien centrat en ajudar a la creació de cooperatives agràries i cooperatives de transports, des de primers dels 90, integrant als més desafavorits i impulsant així la visibilitat de la pobresa i la formació política d'aquests estrats socials, sempre oblidats.
Podríem pensar que la ja famosa consulta que el president Zelaya ha pretès treure al carrer, ha estat una mera excusa per restablir l'ordre de les oligarquies hondurenyes; oligarquies formades per set famílies que van facilitar als Estats Units, entre els anys 80 i els 90, el poder establir la base militar més gran d'Amèrica Central a Palmerola; en la que, des de l'any 1983, ja han passat més de quaranta mil efectius i en la que resideixen, de manera constant, més de 600 marines. Des d'aquesta base es subministrava material militar a les contres del salvador i Nicaragua així com l'ensinistrament sota les bases de la terrible Escola de les Amèriques.
Per les noticies que ens arriben des d'Amèrica Central, podem senyalar a Telefònica com a còmplice del cop d'estat ja que és l'empresa que gestiona les comunicacions del país i ha accedit a les pressions de la junta militar per tallar les comunicacions fins a nova ordre.
Aquest cop d'Estat, si es consolidés, significaria que aquells que en el continent pensen que la força és més important que la raó, encara compten amb recolzaments importants i ens faria pensar que els intents per democratitzar la regió no serveixen per res.
Que la comunitat internacional hagi ordenat, en el seu conjunt, aquest cop d'estat hauria de materialitzar-se negant-se a mantenir relacions amb el Govern que imposi la junta militar. Confiem que la mateixa contundència que alguns països van mostrar contra les eleccions a Iran (ho cito pel fet de ser l'esdeveniment més recent que va obligar d'alguna manera a la presa de posicions) es manifestin obertament i actuïn conseqüentment retirant ambaixadors i aïllant un Govern il?legítim que ens recorda els temps més foscos d?Amèrica Llatina.
Qualsevol actuació que no signifiqués tal contundència, visibilitzaria una hipocresia i una doble moral notable en altres casos com el palestí o l'iraquià i convidaria als ciutadans que volem un mon basat en l'Estat de Dret a aixecar-nos solidàriament per defensar la justícia i la democràcia a Hondures.
Com recentment ha dit Hugo Chavez, president de Venezuela "... ante esta barbarie declaramos que cualquier abuso, cualquier crimen, cualquier asesinato que los militares fascistas que han secuestrado a Zelaya se atrevan a cometer, no quedará impune...".
Poble d'Hondures sortiu al carrer que estem amb vosaltres!
Declaració de Boston sobre un únic estat
Nasser Aruri, director de l'Institut d'Investigacions Trans-Àrabs (TARI) de Boston i catedràtic emèrit de la facultat de Ciències Polítiques de la Universitat de Massachusetts, ens ha fet arribar aquest escrit sobre la Delcaració de Boston sobre un únic estat. Aquí teniu un breu resum sobre la conferència. El text està en anglès.
THE BOSTON DECLARATION ON THE ONE STATE
The first North American conference to discuss a one-state solution in Palestine/Israel took place in Boston on 28-29 March 2009. Building on debates initiated at previous conferences, including those held in Madrid and London in 2007, the conference program broke new ground in its focus on the strategies, logistics, methods, policies and organizational means needed to implement a one- state solution.
Boston is central to contemporary American intellectual and academic life, and has a storied role in American history. The symbolic birthplace of the American struggle for democracy, it offered an ideal venue for a conference dedicated to promoting genuine democracy in Palestine/Israel.
Following detailed discussions of the limitations of the two-state solution, the proceedings offered a rich examination of the context, opportunities, advantages of as well as the difficulties, obstacles, and possible objections to the movement toward a one-state solution. The audience was large, diverse, and enthusiastic, devotedly following the debate and engaging in it via questions and discussion to the extent time allowed.
Research and analysis presented at the conference confirmed the reality that, since the beginning of Israel's occupation of the West Bank, the Gaza Strip and East Jerusalem in 1967, a single state Israel has governed all of historic Palestine. Thus, in effect, a single state already exists. However, the current arrangement is both unjust and unsustainable, affording full political rights only to Israeli Jews (and even among Jews there are considerable differences in access to power and privileges between Ashkenazim and Mizrahim) while denying them to Palestinians.
Currently, no Palestinian enjoys the full spectrum of rights afforded to Jewish Israelis. Palestinians who survived the expulsions attendant on the creation of Israel in 1948, and their descendants, are second-class citizens of Israel and, simply because they are not Jewish, they face systematic and institutionalized forms of discrimination, political marginalization and escalating racially-motivated threats to their well being.
Palestinians who live in the West Bank and Gaza have suffered decades of brutal military occupation; thousands of them have been killed or injured; their homes have been summarily demolished, their lands expropriated, their sources of livelihood destroyed or confiscated, their ability to move around their own territory severely restricted, their access to health care and education curtailed, and their children slowly but inexorably stunted, both physically and emotionally. Meanwhile, the single largest component of the Palestinian people -those in enforced exile or refugee camps in the Arab World- are denied their fundamental human right of return to their homeland, again, simply because they do not happen to be Jewish.
Even were it still feasible, a two-state solution designed to preserve Israel as a Jewish majority state, would fail to adequately address the rights and interests of all Palestinians. Israel would have a permanent warrant to discriminate against its Palestinian citizens, and the rights of Palestinian refugees to return would be effectively annulled by the creation of a Palestinian state scattered throughout the West Bank and loosely connected to Gaza. Indeed, in the unlikely event that Palestinians under occupation -who comprise only a minority of the Palestinian people- could be coerced into compromising away the rights of the majority of their fellow Palestinians, the most that they could hope to receive in turn would be an archipelago of disconnected islands permanently and structurally dominated by Israel.
Only a single state offers a way to protect the rights of Israeli Jews and all the components of the Palestinian people: those inside Israel, who would no longer suffer the stigma of being non-Jews in a state intended for Jews; those under occupation, who would be relieved of its pressures and burdens; and those in exile, who would be able at last to exercise their right of return.
It is increasingly evident that a variety of factors -chief among them Israel's relentless colonization of the West Bank and East Jerusalem- have rendered the two-state solution little more than an ever-receding mirage that entices but never fulfills its promise. It is time to recognize that the re-partition of Palestine into two political entities is neither just nor practical, and has, for decades, been a distraction from work that needs to be done for a just and lasting peace.
Instead of pursuing the two-state solution mirage, conference participants articulated a vision of a country founded on democratic, inclusive and egalitarian principles, and on institutions and practices that comply with international law and universal human rights. The constitution and actual practices of such a state would address the rights and needs of all its citizens.
Conference speakers explored different possible configurations of a single state, including democratic secular and confederal or binational models, and agreed that further study and articulation of the relative advantages of these models is critical.
Conference participants took note of the substantial obstacles facing the implementation of the one-state vision, including the opposition of the majority of Israeli Jews, and some Palestinians as well-including PA and PLO officials who command vital resources and monopolize many of the institutions intended to serve the Palestinian people. The 'international consensus' in support of the two-state solution will be difficult to challenge while the Palestinian leaderships in the occupied territories either pursue negotiations toward two states or promote resistance without strategies to achieve full Palestinian rights. Revitalizing and democratizing the PLO, and making it accountable to the needs of the entire Palestinian people, thus looms as a priority for Palestinians. A vision is needed that transcends the existing falsely 'realistic' options and offers something new to both Palestinians and Israeli Jews, inviting both to accept justice and democracy as the keys to lasting peace.
And even though there are undoubtedly challenges ahead, the conference also took note of the one-state movement?s substantial assets: the steadfastness of the Palestinian people in their quest for justice, peace, and equal rights; the small but growing number of Israeli Jews determined to find a way to live democratically and in mutual respect with Palestinians; the struggle for legitimacy in which universal principles of justice and democracy are beginning to turn the tide against narrow chauvinism and worn-out exclusivism; and an international solidarity movement that has responded to the call for justice by supporting boycotts, divestment, and sanctions against Israel to force its compliance with international law. Most of all, conference participants upheld the one-state vision as the only idea with the requisite moral clarity and power to transcend the current contours of the conflict, and to bring a just and therefore lasting peace to the region.
NASSER ARURI
Conseller i catedràtic emèrit de la facultat de Ciències Polítiques de la Universitat de Massachusetts i director de l'Institut d'Investigacions Trans-Àrabs (TARI) de Boston
THE BOSTON DECLARATION ON THE ONE STATE
The first North American conference to discuss a one-state solution in Palestine/Israel took place in Boston on 28-29 March 2009. Building on debates initiated at previous conferences, including those held in Madrid and London in 2007, the conference program broke new ground in its focus on the strategies, logistics, methods, policies and organizational means needed to implement a one- state solution.
Boston is central to contemporary American intellectual and academic life, and has a storied role in American history. The symbolic birthplace of the American struggle for democracy, it offered an ideal venue for a conference dedicated to promoting genuine democracy in Palestine/Israel.
Following detailed discussions of the limitations of the two-state solution, the proceedings offered a rich examination of the context, opportunities, advantages of as well as the difficulties, obstacles, and possible objections to the movement toward a one-state solution. The audience was large, diverse, and enthusiastic, devotedly following the debate and engaging in it via questions and discussion to the extent time allowed.
Research and analysis presented at the conference confirmed the reality that, since the beginning of Israel's occupation of the West Bank, the Gaza Strip and East Jerusalem in 1967, a single state Israel has governed all of historic Palestine. Thus, in effect, a single state already exists. However, the current arrangement is both unjust and unsustainable, affording full political rights only to Israeli Jews (and even among Jews there are considerable differences in access to power and privileges between Ashkenazim and Mizrahim) while denying them to Palestinians.
Currently, no Palestinian enjoys the full spectrum of rights afforded to Jewish Israelis. Palestinians who survived the expulsions attendant on the creation of Israel in 1948, and their descendants, are second-class citizens of Israel and, simply because they are not Jewish, they face systematic and institutionalized forms of discrimination, political marginalization and escalating racially-motivated threats to their well being.
Palestinians who live in the West Bank and Gaza have suffered decades of brutal military occupation; thousands of them have been killed or injured; their homes have been summarily demolished, their lands expropriated, their sources of livelihood destroyed or confiscated, their ability to move around their own territory severely restricted, their access to health care and education curtailed, and their children slowly but inexorably stunted, both physically and emotionally. Meanwhile, the single largest component of the Palestinian people -those in enforced exile or refugee camps in the Arab World- are denied their fundamental human right of return to their homeland, again, simply because they do not happen to be Jewish.
Even were it still feasible, a two-state solution designed to preserve Israel as a Jewish majority state, would fail to adequately address the rights and interests of all Palestinians. Israel would have a permanent warrant to discriminate against its Palestinian citizens, and the rights of Palestinian refugees to return would be effectively annulled by the creation of a Palestinian state scattered throughout the West Bank and loosely connected to Gaza. Indeed, in the unlikely event that Palestinians under occupation -who comprise only a minority of the Palestinian people- could be coerced into compromising away the rights of the majority of their fellow Palestinians, the most that they could hope to receive in turn would be an archipelago of disconnected islands permanently and structurally dominated by Israel.
Only a single state offers a way to protect the rights of Israeli Jews and all the components of the Palestinian people: those inside Israel, who would no longer suffer the stigma of being non-Jews in a state intended for Jews; those under occupation, who would be relieved of its pressures and burdens; and those in exile, who would be able at last to exercise their right of return.
It is increasingly evident that a variety of factors -chief among them Israel's relentless colonization of the West Bank and East Jerusalem- have rendered the two-state solution little more than an ever-receding mirage that entices but never fulfills its promise. It is time to recognize that the re-partition of Palestine into two political entities is neither just nor practical, and has, for decades, been a distraction from work that needs to be done for a just and lasting peace.
Instead of pursuing the two-state solution mirage, conference participants articulated a vision of a country founded on democratic, inclusive and egalitarian principles, and on institutions and practices that comply with international law and universal human rights. The constitution and actual practices of such a state would address the rights and needs of all its citizens.
Conference speakers explored different possible configurations of a single state, including democratic secular and confederal or binational models, and agreed that further study and articulation of the relative advantages of these models is critical.
Conference participants took note of the substantial obstacles facing the implementation of the one-state vision, including the opposition of the majority of Israeli Jews, and some Palestinians as well-including PA and PLO officials who command vital resources and monopolize many of the institutions intended to serve the Palestinian people. The 'international consensus' in support of the two-state solution will be difficult to challenge while the Palestinian leaderships in the occupied territories either pursue negotiations toward two states or promote resistance without strategies to achieve full Palestinian rights. Revitalizing and democratizing the PLO, and making it accountable to the needs of the entire Palestinian people, thus looms as a priority for Palestinians. A vision is needed that transcends the existing falsely 'realistic' options and offers something new to both Palestinians and Israeli Jews, inviting both to accept justice and democracy as the keys to lasting peace.
And even though there are undoubtedly challenges ahead, the conference also took note of the one-state movement?s substantial assets: the steadfastness of the Palestinian people in their quest for justice, peace, and equal rights; the small but growing number of Israeli Jews determined to find a way to live democratically and in mutual respect with Palestinians; the struggle for legitimacy in which universal principles of justice and democracy are beginning to turn the tide against narrow chauvinism and worn-out exclusivism; and an international solidarity movement that has responded to the call for justice by supporting boycotts, divestment, and sanctions against Israel to force its compliance with international law. Most of all, conference participants upheld the one-state vision as the only idea with the requisite moral clarity and power to transcend the current contours of the conflict, and to bring a just and therefore lasting peace to the region.
NASSER ARURI
Conseller i catedràtic emèrit de la facultat de Ciències Polítiques de la Universitat de Massachusetts i director de l'Institut d'Investigacions Trans-Àrabs (TARI) de Boston
Crònica de la 10a Marató de Poesia en Acció
De la mà del col.lectiu de professors Poesia en Acció, es va presentar el passat 20 de juny a l'Ateneu Barcelonès del carrer Canuda l'Associació Cultura, Pau i Solidaritat Haydée Santamaría de Catalunya. L'activitat, una marató de poesia amb la finalitat de recaptar fons per un projecte que executarà la nostra associació en els camps de refugiats palestins del Líban, va comptar amb la presència de més de mil persones en tot el dia. Els nens que havien participat en el concurs de poesia solidària, desenvolupat en col.legis i instituts, van llegir les creacions premiades acompanyats dels seus familiars i professors, poetes catalans ja consagrats, músics, ballaries, etc.
La nostra organització va ser protagonista per moments. A primera hora del matí varem estar presentats al públic a la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès. Allà varem tenir la oportunitat de celebrar el Día del Refugiat donant veu a la situació dels palestins al Líban, parlant de les condicions de vida i les limitacions que pateixen, explicant on es destinaria la recaptació de la venta de llibres i de les petites donacions que rebessim durant el día i agraïnt el recolzament del col.lectiu Poesia en Acció per pensar en nosaltres i en els palestins, a tal dia com el dissabte.
El nostre petit estand no va deixar de rebre visites preguntant per informació sobre els refugiats i varem aconseguir vendre la meitat dels productes de manufactura palestina que omplien la nostra taula.
A la tarda, varem col.laborar amb l'organització en la recollida del menjar que diferents restaurants havien donat per recaptar fons pel nostre projecte. Una taula plena de diversos i sucosos plats confirmava l'èxit d'aquesta iniciativa. Varem rebre la visita dels companys de Rubí Solidari, de Jordi Pedret (diputat del PSC al Parlament espanyol i Coordinador de l'Intergrup per Palestina del Congrés dels Diputats), de Lídia Santos (diputada del PSC al Parlament de Catalunya i secretària primera del Parlament) i del dibuixant i amic Carlos Azagra. Durant tot el dia, la nostra associació va mostrar l'exposició de dibuixos 'Palestina i Irak als ulls de Kalvellido i Azagra', tan en la sala d'actes com al Jardí Romàntic de l'Ateneu, tenint una notable acollida. Varem projectar un documental sobre el camp de refugiats Ain El-Hilweh, camp on va destinada la recaptació d'aquesta activitat i que servirà per realitzar un casal d'estiu pels més petits.
Sens dubte, el treball que el col.lectiu de professors Poesia en Acció realitza en els centres d'ensenyament, segons varem poder comprobar, és imprescindible: per l'educació en valors que suposa, per la implicació que han aconseguit no només d'alumnes sinó que també de participants altruistes, per la xarxa de voluntaris que movilitzen i, sobre tot, per mantenir l'esperança de que existeix un món millor.
Així ho varem veure i així ho varem viure.
+ fotos aquí
La nostra organització va ser protagonista per moments. A primera hora del matí varem estar presentats al públic a la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès. Allà varem tenir la oportunitat de celebrar el Día del Refugiat donant veu a la situació dels palestins al Líban, parlant de les condicions de vida i les limitacions que pateixen, explicant on es destinaria la recaptació de la venta de llibres i de les petites donacions que rebessim durant el día i agraïnt el recolzament del col.lectiu Poesia en Acció per pensar en nosaltres i en els palestins, a tal dia com el dissabte.
El nostre petit estand no va deixar de rebre visites preguntant per informació sobre els refugiats i varem aconseguir vendre la meitat dels productes de manufactura palestina que omplien la nostra taula.
A la tarda, varem col.laborar amb l'organització en la recollida del menjar que diferents restaurants havien donat per recaptar fons pel nostre projecte. Una taula plena de diversos i sucosos plats confirmava l'èxit d'aquesta iniciativa. Varem rebre la visita dels companys de Rubí Solidari, de Jordi Pedret (diputat del PSC al Parlament espanyol i Coordinador de l'Intergrup per Palestina del Congrés dels Diputats), de Lídia Santos (diputada del PSC al Parlament de Catalunya i secretària primera del Parlament) i del dibuixant i amic Carlos Azagra. Durant tot el dia, la nostra associació va mostrar l'exposició de dibuixos 'Palestina i Irak als ulls de Kalvellido i Azagra', tan en la sala d'actes com al Jardí Romàntic de l'Ateneu, tenint una notable acollida. Varem projectar un documental sobre el camp de refugiats Ain El-Hilweh, camp on va destinada la recaptació d'aquesta activitat i que servirà per realitzar un casal d'estiu pels més petits.
Sens dubte, el treball que el col.lectiu de professors Poesia en Acció realitza en els centres d'ensenyament, segons varem poder comprobar, és imprescindible: per l'educació en valors que suposa, per la implicació que han aconseguit no només d'alumnes sinó que també de participants altruistes, per la xarxa de voluntaris que movilitzen i, sobre tot, per mantenir l'esperança de que existeix un món millor.
Així ho varem veure i així ho varem viure.
+ fotos aquí
20 de juny: Dia del Refugiat
S'acosta el Dia del Refugiat i la situació dels més de 30 milions de persones que viuen en aquesta situació no ha millorat gens ens els últims anys. Apàtrides, exiliats, desplaçats i refugiats s'han vist abocats a aquesta situació per raons econòmiques o polítiques i pocs han aconseguit un estatut internacional que els ofereixi protecció. Aquest és el cas de milers de colombians -més de dos milions, segons xifres de l'ACNUR, dels que gairebé la meitat no reben cap tipus d'ajuda o cobertura-, d'iraquians -més de 4 milions; dels que només dos milions son reconeguts com a tals- o de palestins -dels que només la meitat dels refugiats que hi ha actualment (més de quatre milions) son reconeguts per la UNRWA; els que van estar forçats a sortir dels pobles on van néixer entre 1948 i 1967.
No cal dir que ningú tria abandonar el seu lloc d'origen gratuïtament amb el desarrelament que això comporta. Nosaltres, en el nostre país, també hem patit el drama que suposa una fugida desesperada amb la finalitat de conservar la vida. Testimoni de tot això n'és el Canigó. Per ell hi van passar milers d'exiliats catalans fugint de l'Espanya franquista que amenaçava les seves vides. Potser pel fet reconèixer aquests drames, gracies als nostres avis, és pel que hem de comprendre i recolzar a tots aquells que, a dia d'avui i principalment per guerres imperialistes com la d'Iraq o per conflictes com els que provoquen Estats confessionals com el d'Israel, han de deixar les seves llars per buscar una vida més o menys digna; tot i que no sempre ho aconsegueixen. Aquest és el cas dels més de 400 mil refugiats palestins que hi ha al Líban on el Govern libanès els ha prohibit exercir més de 70 professions i els està mantinguent en espais envoltats de murs i filats des de fa 61 anys en un estat de 'stand by' fins que es resolgui la situació. La nostra Associació treballa en aquests camps de refugiats. Son camps com el d'Ain El Hilweh de Sidó on s'aglutinen més de 80 mil refugiats, dels que un 64% son nens i joves sense futur, condemnats a l'ostracisme i a viure de la solidaritat internacional practicada per organitzacions com la nostra que ajuden a les xarxes de salut que ells mateixos han aconseguit construir i a les xarxes de voluntariat que, davant de tanta adversitat, han aixecat i, sobre tot, donant-los veu i reivindicant conjuntament el seu legítim dret de retorn avalat per la resolució 194 de les Nacions Unides de 1949. Són més de 60 anys esperant. Amb la nostra i la vostra ajuda, podem evitar que aquest conflicte duri 60 anys més.
Ja no ens són estranys noms com Yamila, Siham, Moustafa, Ahmed, Ammer, Nabil, Sahinash, Josep, Carlos, Joan, Mireia, Laura, Rosa o Lluís. Aquests noms només son denominatius de vides anònimes -algunes d?elles plenes de patiment-; els represaliats d'avui i els represaliats d'ahir. Primer ens varem aprendre els seus noms, després varem veure com vivien, més tard ens varem indignar i, seguidament, varem passar a l'acció. Un procés que qualsevol amb un mínim de sensibilitat passaria sense problemes.
Confiem que aquest dia que s'ha concedit als Refugiats cridi l'atenció, no només per la quantitat de gent implicada, sinó que també repercuteixi en l'anàlisi de les causes que provoquen aquests fets; de manera que la societat pugui veure la realitat i l'entorn en el que es donen aquests drames, sense filtres manipuladors i amb dades objectives.
Participar és una manera d'aprendre col.lectivament. És per això que diàriament, a través del record de qui no pot disfrutar dels mateixos colors que nosaltres, confrontem noves lliçons de dignitat. Els refugiats palestins, per exemple, després de més de 60 anys d'abandó per part de la Comunitat Internacional, han desenvolupat una dignitat contagiosa, una força sobrehumana i una capacitat de resistència més que demostrable. Des de l'Associació Cultura, Pau i Solidaritat Haydée Santamaría, volem recordar-los especialment a pocs dies del 'seu dia' i del de milions de persones que es troben en la seva mateixa (o semblant) situació.
Visca la Solidaritat Internacional!
No cal dir que ningú tria abandonar el seu lloc d'origen gratuïtament amb el desarrelament que això comporta. Nosaltres, en el nostre país, també hem patit el drama que suposa una fugida desesperada amb la finalitat de conservar la vida. Testimoni de tot això n'és el Canigó. Per ell hi van passar milers d'exiliats catalans fugint de l'Espanya franquista que amenaçava les seves vides. Potser pel fet reconèixer aquests drames, gracies als nostres avis, és pel que hem de comprendre i recolzar a tots aquells que, a dia d'avui i principalment per guerres imperialistes com la d'Iraq o per conflictes com els que provoquen Estats confessionals com el d'Israel, han de deixar les seves llars per buscar una vida més o menys digna; tot i que no sempre ho aconsegueixen. Aquest és el cas dels més de 400 mil refugiats palestins que hi ha al Líban on el Govern libanès els ha prohibit exercir més de 70 professions i els està mantinguent en espais envoltats de murs i filats des de fa 61 anys en un estat de 'stand by' fins que es resolgui la situació. La nostra Associació treballa en aquests camps de refugiats. Son camps com el d'Ain El Hilweh de Sidó on s'aglutinen més de 80 mil refugiats, dels que un 64% son nens i joves sense futur, condemnats a l'ostracisme i a viure de la solidaritat internacional practicada per organitzacions com la nostra que ajuden a les xarxes de salut que ells mateixos han aconseguit construir i a les xarxes de voluntariat que, davant de tanta adversitat, han aixecat i, sobre tot, donant-los veu i reivindicant conjuntament el seu legítim dret de retorn avalat per la resolució 194 de les Nacions Unides de 1949. Són més de 60 anys esperant. Amb la nostra i la vostra ajuda, podem evitar que aquest conflicte duri 60 anys més.
Ja no ens són estranys noms com Yamila, Siham, Moustafa, Ahmed, Ammer, Nabil, Sahinash, Josep, Carlos, Joan, Mireia, Laura, Rosa o Lluís. Aquests noms només son denominatius de vides anònimes -algunes d?elles plenes de patiment-; els represaliats d'avui i els represaliats d'ahir. Primer ens varem aprendre els seus noms, després varem veure com vivien, més tard ens varem indignar i, seguidament, varem passar a l'acció. Un procés que qualsevol amb un mínim de sensibilitat passaria sense problemes.
Confiem que aquest dia que s'ha concedit als Refugiats cridi l'atenció, no només per la quantitat de gent implicada, sinó que també repercuteixi en l'anàlisi de les causes que provoquen aquests fets; de manera que la societat pugui veure la realitat i l'entorn en el que es donen aquests drames, sense filtres manipuladors i amb dades objectives.
Participar és una manera d'aprendre col.lectivament. És per això que diàriament, a través del record de qui no pot disfrutar dels mateixos colors que nosaltres, confrontem noves lliçons de dignitat. Els refugiats palestins, per exemple, després de més de 60 anys d'abandó per part de la Comunitat Internacional, han desenvolupat una dignitat contagiosa, una força sobrehumana i una capacitat de resistència més que demostrable. Des de l'Associació Cultura, Pau i Solidaritat Haydée Santamaría, volem recordar-los especialment a pocs dies del 'seu dia' i del de milions de persones que es troben en la seva mateixa (o semblant) situació.
Visca la Solidaritat Internacional!
18 de juny 2009
Participació a la 10a Marató Poesia en Acció
El dissabte 20 de juny tindrà lloc a Barcelona la 10a MARATÓ POESIA EN ACCIÓ, una jornada lúdica i de reflexió en què hi participaran una cinquantena d'escoles vingudes de Catalunya.
Es tracta d'una marató d'11 hores en la que es podrà veure un recital poètic solidari juntament amb els alumnes guardonats amb el X Premi de Poesia en Acció. Al llarg de la jornada s'aniran succeint actuacions musicals i d'arts escèniques, així com un dinar multicultural. L'Associació Cultura Pau i Solidaritat Haydée Santamaría, convidada pel col.lectiu Poesia en Acció, projectarà un breu documental sobre el camp de refugiats Ein El-Hilewh i tindrà, durant tot el dia, un estand informatiu on es facilitarà informació de primera mà sobre la situació dels refugiats al Líban. En el mateix estand, s'hi podran adquirir productes elaborats, per col.lectius de dones, dins dels camps de refugiats. Val la pena destacar, també, l'exposició de dibuixos "Palestina i Iraq. Una visió de Kalvellido i Azagra" amb quadres repartits pel Jardí Romàntic de l'Ateneu Barcelonès.
Els beneficis que s'obtinguin d'aquest acte aniran destinats a un projecte que l'Associació Cultura, Pau i Solidaritat Haydée Santamaría portarà a terme al camp de refugiats palestins Ein El-Hilweh del Líban. Es tracta d'un casal d'estiu destinat a nens i joves refugiats dins d'aquest camp.
Prop de cent mil persones s'aglutinen en un quilòmetre quadrat situat en els afores de la ciutat de Sidón, al sud del Líban. El camp es troba rodejat per un mur que impedeix la lliure entrada i sortida dels habitants, obligats a haver de transitar pels quatre accessos que controla l'exèrcit libanès; patint així contínues humiliacions. Més del 60% dels habitants del camp de refugiats Ein El-Hilweh són nens i joves que tenen la seva infància condicionada d'una banda, per les limitacions que el propi camp de refugiats té (sanitat, educació, seguretat...) i de l'altra, per les limitacions que el govern libanès imposa als refugiats (dificultat d'accés al mercat laboral, militarització de la zona...).
Es tracta d'una marató d'11 hores en la que es podrà veure un recital poètic solidari juntament amb els alumnes guardonats amb el X Premi de Poesia en Acció. Al llarg de la jornada s'aniran succeint actuacions musicals i d'arts escèniques, així com un dinar multicultural. L'Associació Cultura Pau i Solidaritat Haydée Santamaría, convidada pel col.lectiu Poesia en Acció, projectarà un breu documental sobre el camp de refugiats Ein El-Hilewh i tindrà, durant tot el dia, un estand informatiu on es facilitarà informació de primera mà sobre la situació dels refugiats al Líban. En el mateix estand, s'hi podran adquirir productes elaborats, per col.lectius de dones, dins dels camps de refugiats. Val la pena destacar, també, l'exposició de dibuixos "Palestina i Iraq. Una visió de Kalvellido i Azagra" amb quadres repartits pel Jardí Romàntic de l'Ateneu Barcelonès.
Els beneficis que s'obtinguin d'aquest acte aniran destinats a un projecte que l'Associació Cultura, Pau i Solidaritat Haydée Santamaría portarà a terme al camp de refugiats palestins Ein El-Hilweh del Líban. Es tracta d'un casal d'estiu destinat a nens i joves refugiats dins d'aquest camp.
Prop de cent mil persones s'aglutinen en un quilòmetre quadrat situat en els afores de la ciutat de Sidón, al sud del Líban. El camp es troba rodejat per un mur que impedeix la lliure entrada i sortida dels habitants, obligats a haver de transitar pels quatre accessos que controla l'exèrcit libanès; patint així contínues humiliacions. Més del 60% dels habitants del camp de refugiats Ein El-Hilweh són nens i joves que tenen la seva infància condicionada d'una banda, per les limitacions que el propi camp de refugiats té (sanitat, educació, seguretat...) i de l'altra, per les limitacions que el govern libanès imposa als refugiats (dificultat d'accés al mercat laboral, militarització de la zona...).
11 de juny 2009
Informe sobre les violacions israelianes
Des de la Delegació general de Palestina ens arriba un informe de violacions israelianes al Full de Ruta des de la Conferència de Anàpolis. L'informe mostra que durant aquests 18 mesos Israel:
- Ha continuat l'expansió d'assentaments a tot el territori palestí ocupat.
- Ha continuat la construcció del Mur en terra ocupada palestina (57% dels 723 quilòmetres planejats pel Mur han estat finalitzats).
- Ha continuat la violència contra palestins obtenint com a resultat la mort de més de 1.786 persones i 8.099 ferits.
- Ha continuat el tancament de les institucions palestines en el Jerusalem Oriental ocupat.
Per llegir l'informe complet cliqueu aquí
- Ha continuat l'expansió d'assentaments a tot el territori palestí ocupat.
- Ha continuat la construcció del Mur en terra ocupada palestina (57% dels 723 quilòmetres planejats pel Mur han estat finalitzats).
- Ha continuat la violència contra palestins obtenint com a resultat la mort de més de 1.786 persones i 8.099 ferits.
- Ha continuat el tancament de les institucions palestines en el Jerusalem Oriental ocupat.
Per llegir l'informe complet cliqueu aquí
Testimoni d'un iraquià refugiat, en Yaroub Akram Alí
Durant el mes de maig, varem poder assistir a una conferència que en Yaroub va donar a la UVic organitzada per la nostra Associació. Avui, podem recordar les seves vivències en la ocupació d'Iraq a través del seu testimoni recullit a la revista El Viejo Topo. Podeu consultar-lo clicant aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
